Josep M Bofarull Álvarez. Soci de Bicicamp.
Comença un nou curs escolar. Les nostres ciutats aniran recuperant el ritme habitual, i a poc a poc els nostres carrers s’aniran omplint de pares i mares que porten als infants a l’escola a primera hora del matí i els van a recollir al migdia i a la tarda. Infants que retornen a l’escola i adolescents que retornen a l’institut després de sis mesos de no veure als amics i als companys. I mentre passa tot això, els carrers, l’espai de tots, s’omple de cotxes, autobusos, motos a primera hora del matí, al migdia i a la tarda. I ens adonem que no hi cabem tots. A les darreres dècades hem construït ciutats modernes, eficients, separant els usos i la funcionalitat de l’espai. Sense adonar-nos hem anat desplaçant als vianants del carrer i li hem donat protagonisme als cotxes. I si hi pensem una mica, ens adonem que qui n’ha sortit perdent han estat els vianants i de manera molt especial els infants. Les nostres ciutats han estat pensades per a cobrir les necessitats dels adults, que van a treballar cada dia i necessiten desplaçar-se, de manera ràpid, encara que això signifiqui sacrificar altres elements de qualitat com l’espai per passejar, per jugar, per anar a comprar o simplement per quedar amb els amics i fer-la petar.
Com deia Francesco Tonucci “Una ciutat adequada pels nens i les nenes és una ciutat bona per a tothom” El model de ciutat que volem, que necessitem és aquell que integri totes les necessitats de la seva ciutadania. Una ciutat vital, que com diu Carme Miralles tingui un espai públic on puguem fer coses diferents, una ciutat vital i diversa, és a dir una ciutat viva. I una manera d’apostar per una ciutat viva és prioritzar les necessitats dels més petits.
Per sort Reus té un model de ciutat compacta, fàcil de passejar i amb un teixit comercial variat i força extens, que permet cobrir bona part de les necessitats de la ciutadania en un radi relativament petit. A partir d’aquesta constatació, les polítiques públiques de mobilitat i urbanisme han d’incentivar el comerç de proximitat i una organització dels serveis en la que el barri es pugui convertir en una unitat de convivència, un espai de comunicació, que tot i reconeixent (admetent) la seva fragilitat i possibilitat de conflicte i reconeixent també les desigualtats que generen els nostres entorns urbans, sigui capaç de construir un discurs ètic al voltant de les necessitats dels ciutadans. I quina millor manera de fer valdre la planificació i el disseny de les nostres ciutats que posar en primer terme a les persones, amb un enfocament que prioritzi les necessitats específiques dels nadons, els nens i els seus cuidadors, els vianants, els ciclistes i els usuaris del transport públic.
A Reus en tenim exemples d’aquest intent de priorització. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 2007 en què es va posar en marxa una iniciativa peculiar, el bus a peu, que tenia com a objectiu fomentar l’anada a l’escola a peu. O l’encara més antiga peatonalització del centre de la ciutat, algú recorda els cotxes passant pels carrers de Jesús, Monterols, Llovera? Us imagineu la Plaça Mercadal o la Plaça Prim envoltada de cotxes?
La primera mesura va desaparèixer del nostre panorama urbà, la segona va canviar totalment l’aspecte de la ciutat. Des de Bicicamp estem convençuts, que aquest és model a seguir, que cal canviar el paradigma d’una ciutat pensada pels cotxes, les motos i els autobusos, una ciutat pensada per cobrir les necessitats únicament dels adults, i prioritzar una planificació urbana integral centrada en les persones per aconseguir ciutats més verdes, segures, saludables, inclusives i estem convençuts que una mirada oberta que permeti incloure els drets dels infants en aquest nou paradigma és la millor manera d’aconseguir-ho[1].
Fomentar que els nostres infants i joves puguin anar a l’escola o a l’institut a peu o amb bici, amb itineraris segurs, és una aposta de futur. No solament incideix directament en la promoció d’una mobilitat sostenible, també desenvolupa hàbits saludables i l’autonomia dels nostres joves. Com afirma Tonucci en el seu projecte La ciutat dels nens un dels drets fonamentals dels més petits és el dret a jugar, dret reconegut per l’assemblea de les Nacions Unides el 1989 que va organitzar una Convenció Internacional dels Drets del nen, i és que el joc permet una cosa fonamental, el desenvolupament de les capacitats cognitives, físiques i socials elements indispensables de la convivència urbana. Però per a fer-ho els més petits necessiten viure en un entorn segur i còmode, en el que es puguin desplaçar sols i viure experiències per si mateixos. Aquest nou paradigma que dibuixa Tonucci i que recull la Convenció Internacional dels Drets del nen de l’ONU queda molt lluny del model de ciutat que tenim ara mateix a Reus. Fa temps que a la nostra ciutat, els gestors públics van expulsar als nens dels carrers, prohibint per exemple jugar a pilota al centre de Reus.
Necessitem noves mirades, que superin alguns dels apartats de l’actual Ordenança de Civisme de la ciutat i deixin de penalitzar activitats com jugar i anar amb bicicleta per la ciutat i apostin per iniciatives que ens permetin trobar-nos, jugar, viure la ciutat i relacionar-nos amb els altres. En tenim experiències arreu del món que van en aquesta direcció. Designing Cities Initiatives i NACTO[2] han desenvolupat aquest 2020 una guia, Designing streets for kids, que situa a les persones com a protagonistes de la planificació urbana. La guia parteix de la idea que si dissenyem els carrers perquè funcionin pels nens, estem dissenyant espais que funcionen per tothom. Per posar un exemple proper en el temps, aquest juliol la ciutat de Nova York va decidir convertir els carrers tancats de la ciutat en espais de jocs pels nens, un programa que va permetre que barris com el Bronx, Brooklyn, Manhattan i Queens, adaptessin el seu espai urbà per desenvolupar programes de treball juvenil i espais d’estiu pels nens i nenes amb baixos ingressos en un esforç per reduir el biaix socioeconòmic produït durant la pandèmia de la Covid-19. És evident que els carrers de les nostres ciutats les gestionen els nostres ajuntaments, i per tant no hauria de suposar massa problema canviar el seu funcionament, sempre que es tinguin clares les prioritats.
Designing Streets for Kids és una bona manera de reorientar la nostra mirada. Ens proposa algunes accions per repensar la ciutat. Queda clar que la manera en què distribuïm l’espai dels carrers determina l’eficiència en la mobilitat i la manera que les persones desenvolupen les seves activitats diàries, disposem d’un espai limitat i per això el carrer és un recurs molt preuat. Desincentivar l’ús del vehicle privat hauria de ser una prioritat, la guia proposa diferents opcions per aconseguir-ho: reassignar l’espai i delimitar zones d’ús exclusiu per cotxes, per bicicletes i voreres amples per vianants; tancar els carrers a la circulació de cotxes i convertir-los en ús exclusiu per vianants o apostar per carrers de plataforma única on vianants, ciclistes i cotxes comparteixin un espai de baixa velocitat són algunes de les propostes que apareixen a la guia. Potenciar uns transports públics ben planificats, hauria de ser una de les altres propostes de l’agenda política de qualsevol gestor públic, un transport públic còmode, fiable, que doni seguretat als desplaçaments diaris de la població. Voreres amples i accessibles que permetin que els nens i els seus cuidadors es desplacin còmodament, i on sigui possible descansar, caminar, jugar i socialitzar-se. Espais per jugar i aprendre, carrils bici per a permetre desplaçaments a tota la ciutat, de l’escola a casa, protegits i ben direccionats. Aquestes són algunes de les propostes que poden millorar el carrer pels nens i de retruc per a tota la ciutadania.
Tenim molts desafiaments plantejats pels pròxims anys, la crisi de la Covid-19 ens ha de permetre millorar el disseny de les nostres ciutats. Durant el procés de desescalada s’ha fet evident la necessitat de mantenir la distància física als espais públics, i s’ha posat de manifest que no totes les àrees urbanes han patit el mateix impacte del SARS-Cov-2, els nivells de renda, les condicions laborals, les condicions prèvies de salut, les condicions de l’habitatge entre altres han provocat diferències notables no solament en la incidència sinó també en la complexitat dels quadres clínics. Fa temps que sabem que l’esperança de vida i la pobresa estan íntimament relacionades, al Canadà la bretxa és més gran de 12 anys entre indígenes i no indígenes, als Estats Units s’enfila a 14 anys si comparem l’1% més ric i l’1% més pobre. Per aquesta raó és tan important començar a preguntar-nos com respondrem als reptes del s.XXI, canvi climàtic, pandèmies globals, pobresa. Repensar la ciutat és el gran repte dels governs locals. Reorientar la planificació dels nostres carrers, dignificar l’espai comú ens poden permetre mitigar els efectes negatius dels problemes que tenim damunt la taula. I sobretot ens han de permetre transmetre un nou missatge als infants i joves que una altra manera és possible de viure la ciutat. Aquests són els reptes dels anys que vénen. Des de Bicicamp seguirem apostant per una mobilitat sostenible i una democratització de l’espai urbà. #RecuperemLaCiutat i #confinemelscotxes
[1] UNICEF ha publicat el juliol del 2020 un document amb propostes per a una planificació urbana sostenible i responsable amb la infància, dirigit als gestors locals que permeti redissenyar i planificar la ciutat centrant l’atenció en els nens i les nenes i per tant en les persones en general.
[2] NACTO (National Association of City Transportation Oficcials) és una associació que reuneix a 81 alcaldes de 81 ciutats nord-americanes que té com a objectiu planificar ciutats amables amb les persones, segures i sostenibles, accessibles amb un sistema de mobilitat i transport que permeti desenvolupar una economia forta i una bona qualitat de vida.